Cantar durant l’embaràs



El cert és que vaig ser una embarassada «molt llegida», d’aquelles que rastregem tots els llibres sobre embaràs que trobem a la biblioteca. Reconec que el llibre Què esperar quan s’està esperant va ser el que es va quedar a la tauleta de nit, i m’agradava llegir una i altra vegada què m’estava passant. Ara bé, quan arribava l’hora de posar en pràctica allò de parlar amb la personeta que s’estava creant dins meu, no em sortien les paraules, i això que sóc del ram de les històries.

Havia llegit articles sobre com el nadó, quan creix dins nostre, aprèn a identificar sons i la veu de la mare, però tot i que quan estava a la recta final del meu embaràs vaig començar a sentir la necessitat de comunicar-me amb en Magí, em sentia ridícula parlant-li en veu alta. Per què havia de posar veu a la meva comunicació amb aquella vida que estava dins meu? Si estva dins, perquè havia d eparlar enfora?

Vaig seguir remenant i vaig topar amb altres estudis que apunten que el fetus tant sols sent un soroll ambient, a no ser que ens comuniquem des de dins de la vagina. Això sí, reacciona a certs estímuls exteriors, percep el cor de la mare, el seu ritme al caminar, l’estrès, la calma… Totes les embarassades hem experimentat comunicant-nos a copets amb la personeta que tenim dins nostre, però d’aquí a parlar-li… 
Així doncs, i portant la saviesa popular i la científica a l’àmbit empíric de la meva pròpia situació d’embarassada, vaig començar a parlar-li en silenci. Sí, a comunicar-me amb ell a través del pensament. Buscava un racó tranquil, o a vegades fins i tot asseguda en el tren, i li explicava – mentalment – allò que veia, que sentia, que em sortia…

I aquesta va ser la nostra primera comunicació, no em sortien diminutius ni una veueta fina i esquerdada, però començava a prendre consciència d’aquella personeta més enllà de les imatges ecogràfiques i de l’emocionant moment de sentir bategar del seu cor. Després, sense ser-ne massa conscient, vaig començar a cantar-li, a cantar-nos. Em va sortir com un acte natural que acompanyava les carícies de panxa instintives. No li cantava cançons infantils sinó aquelles que m’evocaven amor, felicitat i placidesa. 

Us confessaré les tres cançons que va sentir el Magí dia sí dia també com un mantra dins meu: «Si de vora meu un dia» de’n Carles Dènia, Vestida de Nit d’en Castor Pérez i la Glòria Cruz, i l’última adquisició, que em feia ballar amb la panxa a punt d’esclatar i una llagrimeta que encara a hores d’ara em cau cada cop que la canto, Fer-te feliç de les Oques Grasses.


Els braços de l’avia

I així va arribar el dia del part, i entre contraccions cantàvem «Si de vora meu un dia», i va ser la primera cançó que va sentir tant bon punt el vam tenir en braços, mentre em treien la placenta. Va aprendre a ballar amb Fer-te feliç de les Oques Grasses, mentre jo cantava a cor obert i deixava caure les llàgrimes de felicitat i nostàlgia.


I a hores d’ara, dos anys i mig després encara li canto aquestes cançons per a tranquil·litzar-lo i em funciona (Bé, admeto que Fer-te feliç no puc, m’és impossible cantar-la sense plorar i no sé explicar-li perquè ploro).

En resum, no sé si el fetus ens sent parlar-li o cantar-li cançons, però el que tinc claríssim és que a mi, com a mare, sí que em va servir. Cantar-li ha estat un canal de comunicació que ha unit allò que es va trencar al tallar el cordó umbilical. Ha estat el nexe entre la nostra relació fetal i la relació mare-nadó. i no sé on ens durà el record d’aquestes cançons que ens van acompanyar durant els primers mesos de coneixença, i que encara ens acompanyen. Espero que formin part de la nostra història i retrobar-les quan la vida ens faci allunyar-nos de l’escalfor de la infància. Perquè la vida, amb una banda sonora, sempre es balla millor.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *